Talk With The World

En aquest post parlaré de quins mètodes he experimentat com a estudiant de llengües. A classe se’ns va presentar: la gramàtica tradicional, l’estructuralisme, el generativisme, la pragmàtica, i la lingüística de text. Al post anterior vaig parlar d’algunes llengües amb les que he tingut interès i he arribat a aprendre’n una mica en aquest cas parlaré únicament de les que n'he rebut instrucció formal, és a dir durant l'escola i l'institut. Els llibres que apareixen com a exemple són tots de l'etapa de Batxillerat, però també comentaré aspectes d'altres etapes.

 

Català i castellà

Cal dir que no són dues llengües que aprengués, ja que venien apreses de casa, però he decidit incloure-les per aquest mateix motiu.

​

El llibre de llengua i literatura catalana es compon d’una majoria de continguts sobre literatura i un discret apartat sobre “expressió”, recordo que contínuament escrivíem i llegíem textos, textos sempre del mateix tema. Ja no treballàvem contingut pròpiament lingüístic (la temuda Selectivitat no ho requeria pas gaire, ens deien) a més a més ja ens corregien les faltes de les redaccions i allò era suficient. Podríem qualificar això com a Genre analysis, ja que ens especialitzàvem en un sol format de text i sobre un tema concret (les lectures obligatòries).

​

Durant la ESO, però, l’assignatura de llengua catalana era molt diferent. Treballàvem sobretot la gramàtica i la correcció ortogràfica, tot estava més aviat relacionat amb la frase (soc incapaç de pensar quantes vegades vaig haver de fer anàlisi sintàctica, tinc la sensació de que no ens hem vam lliurar ni un sol trimestre). Dins de la frase també hi incloc els pronoms febles, als quals també hi vam dedicar una bona temporada. En algunes ocasions també vam treballar la paraula, com és en el cas de les conjugacions verbals i les faltes d’ortografia, les quals havíem d’apuntar i corregir en una llibreta personal i donar al professor cada setmana, per tal, parlem de correcció gramatical i exhaustiva, ja que tots els errors es prenien en consideració.

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

 

 

 

 

Per l’assignatura de lengua y literatura castellana, en el cas dels llibres que mostro, és molt evident una diferència: els continguts semblen més simples que els de llengua catalana, tot i que després, Catalunya, és la comunitat autònoma bilingüe que millors resultats té a la l’examen de Selectivitat de llengua castellana. Veiem que, en l’apartat “conocimiento de la llengua”, se centra en un principi en els tipus de paraules, les associacions entre elles (“el campo semántico”) i el seu significat. Més endavant, i seguint en aquest apartat, ja ens movem cap a la oració i els sintagmes (dins dels quals se segueixen treballant diferents tipus de paraules: “adjetivos”, “grados del adjetivo”, “clases del adjetivo”...).

​

L’assignatura no deixava de banda el text (no ens oblidem de es PAU) i podem veure que també treballàvem els tipus de text i com crear-los. La correcció era com la de llengua catalana, gramatical i exhaustiva.

Cap de les dues assignatures es duia a terme en un espai especial, ni s’utilitzaven materials especials. Els exercicis eren sempre escrits, la única excepció era la lectura en veu alta d’alguns textos per fer-ne comprensió lectora. El tipus de correcció era el mateix

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

​

​

 

Anglès i francès

He decidit agrupar les dues llengües ja que són mètodes pràcticament iguals  per ensenyar llengües estrangeres modernes. En el cas del francès es tracta d’un nivell A2.2 mentre que en el de l’anglès és un B2 (el necessari per fer les PAU).

 

Comencem amb l’anglès, el que més em va xocar va ser veure el signe de “comunication” a sobre únicament de “listening” i “speaking”, és que escrivint no ens comuniquem? Fem un petit debat als comentaris.

Em costa classificar les classes d’anglès, per una banda eren estructuralistes; s’estudiaven temes comuns (“Health”, “jobs”, “shopping”), i també les regles i figures (com es crea el “reported speech” o la passiva). Per l’altra Els exercicis també eren basats en la vessant estructural (omplir buits, repeticions, diàlegs dirigits i substituint-ne algunes paraules, etc.). Per altra banda tenia elements propis de la pragmàtica, on es buscava que l’alumne simplement es pogués comunicar més enllà de la correcció gramatical. Això, però, passava poc sovint, ja que la majoria d’exercicis es preparaven a casa i els pocs exercicis “comunicatius” espontanis que fèiem eren de respondre preguntes de comprensió lectora del text. Com explico a l’article següent, anava a un institut públic i érem 36 alumnes a l’aula, cosa que impossibilitava fer gaires exercicis d’expressió oral.

 

La classe se centrava en la oració en la majoria de casos i en com aplicar els coneixements nous en una. També creàvem textos Frankenstein com m’agrada anomenar-los. Consistien en ajuntar una sèrie de frases que ja venien construïdes i omplir amb contingut personal fins que es formava un text que copiaves a mà i entregaves. La classe es duia a terme en una aula normal (exceptuant durant la primària, que en teníem una d’especial) i no s’utilitzava cap altre material que no fossin els llibres, a excepeció de l’ocasional listening fet gràcies a una minicadena antiga si el calendari ho permetia. No hi havia cap altre input oral, la professora quasi mai utilitzava l’anglès, només per cridar l’atenció i quan llegia preguntes del llibre.  

La correcció era selectiva, menys pels d’alumnes una mica més avançats (pels quals era exhaustiva), ja que així podíem aprendre una mica més d’aquelles classes. Els professors feien el possible perquè poguéssim treure alguna cosa d’aquelles classes que ens semblaven avorrides als que ja ens sabíem el contingut. A més a més, fer una correcció selectiva per les persones a les qui l’assignatura els resulta difícil pot prevenir que es desanimin.

 

​

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Ara passem al francès

Com he dit anteriorment, és un cas força similar al de l’anglès, però amb petites variacions. En primer lloc, el nombre d’alumnes no excedia mai el 10, per tant, es podia estimular més l’expressió oral i rebre més input de la professora. A més a més es duia a terme en una aula més petita de l’habitual, en la que tothom estava més aprop i la professora podia interactuar millor. No utilitzàvem pas materials especials però la professora sí que era nativa i era com fer un “listening” permanent, ja que quasi mai utilitzava el català.

 

Observant la taula de continguts observem paral·lelismes amb la d’anglès, unitats dividides per diferents temàtiques, ús d’estructures concretes... Tot i això, aquest llibre anava més enllà de la gramàtica, vocabulari, lectura, escriptura, comprensió i producció oral. Tenia un apartat de fonètica! Recordem que és un nivell inicial (A2.2) i en anglès (fent un B2) no recordo haver tractat mai temes de fonètica a classe.  Per aquests motius la classe de francès era una de les meves preferides i opino que la clau resideix en el nombre reduït d’alumnes.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Llatí i grec antic

En aquest cas és ben clar que la gramàtica tradicional és la teoria que se segueix mantenint per aprendre aquestes dues llengües. El coneixement era explícitament gramatical i metalingüístic, tota la feina que es feia era relativa a la memorització (tothom que ha estudiat aquestes llengües deu recordar les estimadíssimes declinacions) i la traducció de textos literaris. L’atenció se centrava al principi (com podeu veure en les imatges) en paraules però ben aviat es començava a crear i traduir, tant del català al la llengua de destí com a la inversa, frases utilitzant els diversos temps verbals i declinacions fins a la sacietat. Les classes es duïen a terme en aules normals i corrents ja que no es necessitava res més que el llibre de text i el diccionari. La totalitat dels exercicis eren escrits, ni el llatí ni el grec antic es parlen així que una classe de speaking seria una mica estranya (i una mica friki, res en contra). La correcció, lògicament, era gramatical i no hi havia gaire espai per al debat – o està ben declinat o no ho està, no es pot anar més enllà.

Trobo que llengües d’aquest tipus s’han d’aprendre així,  ho aprecio perquè tenen un cert caràcter matemàtic que les fan entretingudes. Tot i això, no aprendria llengües modernes amb aquest mètode, soc més aviat partidària de fomentar la producció i el “moviment” de l’alumnat que no pas de fer pàgina rere pàgina de traduccions.